miércoles, 22 de diciembre de 2010

nov 2010 - 1

Com evitar que la feilicitat

no passi per lo incert de la conquista?

Com evitar que aquesta no depengui

d’un pou de frases fetes?

De records, de fracassos,

de rebutjos prematurs,

de la desesperació d’una realitat fictícia;

existent, tan sols, a la ment d’un pessimista.


Posant barreres a les ganes de sentir,

d’abraçar, de besar, ...

Admirant sense control,

inmers en un vertiginós penya-segat d’incerteses

que han de ser valorades com a catapultes

d’una altra realitat

d’una realitat positiva, productiva, sana.


No t’evoquis al desig del plaer fugaç,

del plaer que tot ho sustenta.

Perquè tot cau quan aquest passsa.

Tot desapareix quan aquest es votilitza.

No deixa més que un buit indesxifrable.


Una manca de sentit, un perquè sense resposta,

una culpa inexistent, una indefensió que roba part de tú;

que et trenca per dintre.

Que et trenca i t’obliga a oblidar.

Procura recordar que el que et porta als “llocs” d’on vens,

és el que has de saber recuperar per aixecar el cap

i enfrontar-te a la vida.

Que només depèn de tú per disfrutar-la.


Enamora’t de tu, si pots.

Enamora’t dels altres, si vols

nov 2010 - 2

¿comprendes que no se halla la felicidad

en querer abrazar a un metro de tu cuerpo?

A querer besar a unos labios sin hacerlo,

en perseguir con la mirada...


En no dar pasos, en no errar,

en no intentar, en no convencer a uno mismo

de que se puede llegar a querer

después de haber odiado...


Empeñados en leer manos,

tirar cartas, quemar muñecos,

perder el tiempo en no disfrutar

avanzamos hacia ningun lugar.


x.

21/12/2010 - it

NO TINGUEU EN COMPTE LES FALTES SI US PLAU


Sonno quello che si enamora scemamente

Senza un camino fidabile che seguire,

Dimenticando il dolore

Ricordando solo gli odore della felicità


Ogni volta mi sento un puo piu triste,

Ogni volta sono piu sabio per la stupidezza..

Schello diventare perduto

Si si puo trobare un camino a seguire...


Ma si sonno sempre perduto,

In realtá, chi sono?


x.

jueves, 5 de agosto de 2010

Brut i empolsinat
per la remor d'una infància,
retrec el "no après";
el que cada dia descobreixo.

Així com ruc
volguent saber el que m'espera,
conto els minuts
que fan que me n'oblidi.

Perquè pensar en un futur tant pròxim?
si és el present
el que anhela
que el desgustin.

Hem oblidat el que pot fer
un record emprat en la memòria;
retrocedint per un instant
en la font inacabable de "saviesa".

I lentament
summergit en aigua seca
obrim la ment
a somnis i foteses.

Deixem fluir
els pensaments que ens aclaparen
i fem notar
les espurnes d'ignorància.

He volgut ser entès en moltes coses
i ara entenc
que no té fi
el poder d'entendre a volguer crèixer.

No creixerem
si no volem,
malgrat l'edat
ens ho reclami.

L'edat moral
que no té lloc
en un mòn
on es celebra qualsevol cosa.

Celebrem que creixem
condicionats per volguer aprendre
donant sentit
al temps i no a la destresa.

x.03/04/2010